La meva vida a Gelida

Steve Job, impressionant!

2008-03-14T20:57:00.000+01:00

http://es.youtube.com/watch?v=ykUyVFkizfQ

http://es.youtube.com/watch?v=X4xO1QUKYxM

Ja em direu què us sembla...

Per què passen coses així?

2007-08-31T12:56:00.001+02:00

Perdoneu que no escrigui tant com abans, perdoneu que no us segueixi les històries personals, és que de moment no tinc accés a Internet a casa o sigui que em connecto poquetes estones…

Us volia explicar un cas que estem vivint a la meva familia. Les notícies ens van anar arribant poc a poc (perquè tot i ser família no tenim gaire contacte, per no dir gens).

Es tracta de 2 germans de 7 anys amb els pares separats. Viuen amb la seva mare que treballa a les nits (surt de casa a les 19h i torna a les 10h) i amb el seu avi. Del pare no en saben res.

El primer que vam saber és que els nens de vegades no feien un dels àpats perquè ella no havia cuinat o bé perquè tota la tarda havíen estat picant porqueries i a la nit no tenien gana. També que no es banyaven diariament i de vegades anaven a l’escola amb la roba bruta. A més la casa on viuen no està neta ni endreçada.

Aquesta setmana santa ens vam assabentar que un d’ells tenia problemes greus de lectura a l’escola i els avis que no viuen amb ells van demanar a la mare que portés al nen a un logopeda per descartar la dislèxia. Ella no ho va fer i aquest estiu aquests avis l’hi van portar. Resultat: no és dislèxic, es tracta d’un retard per manca de lectura. Solució: fer costat al nen i cada tarda llegir una mica. Els avis ho han intentat però el nen no vol fer-ho i si el forcen ni que sigui una mica es posa a plorar; per tant ho han deixat córrer.

Aquesta setmana les darreres notícies: el nen es passa les nits veient pel·lis porno a la tele sense que l’avi que viu amb ells li digui res, i el que és més greu, aquest avi els tracta despectivament de “negres” i a la nena també de “puta”.
Però aquí no acaba tot, com que el nen té comportaments agressius els avis es plantegen internar-lo en una escola. El meu germà proposa que ens el deixin a nosaltres perquè “tenim bona mà amb els nens”.

Com que el meu germà ens avisa, comentem amb el Jaume si és correcte fer-ho, si ens veiem amb cor d’assumir-ho, etc. Decidim que si que hi estem disposats, sempre i quan es fes de manera legal.

Tot i això, ningú no ens ha dit res....

Anem a parlar amb els avis i no ho veuen clar, diuen que la mare estima molt els fills i que aquests l’estimen molt a ella. Nosaltres proposem que ells es facin càrrec dels infants però ens venen a dir que estan jubilats i que no volen dedicar el seu temps a això.
Diuen que intentaran fer fora l’avi que viu amb ells (ja han comprès que un internat no és la solució), i que buscaran una dona que a canvi d’allotjament a casa de la mare, s’ocupi dels infants.

I en aquest punt ens trobem. El Jaume els ha dit que en tornem a parlar en 2 o 3 setmanes per veure si tot s’està encarrilant bé i que sinó farem una denúncia.

Què en penseu? Creieu que en un cas així benestar social fa alguna cosa? O no és probable que es pugués demostrar res del que està succeint?

Si aconsegueixen fer fora l’avi, és més convenient que els nens visquin amb una “cuidadora” o que els treguin de casa i vagin a un centre d’acollida??

No ho tinc clar.

"Ella" de Bebe

2007-08-09T12:41:00.000+02:00

Aquesta cançó em posa els pèls de punta...
http://es.youtube.com/watch?v=9x_FZ08tKBI

Ella se ha cansado de tirar la toalla,
se va quitando poco a poco telarañas
no ha dormido esta noche pero no está cansada,
no miró ningún espejo pero se siente toda guapa.

Hoy ella se ha puesto color en las pestañas,
hoy le gusta su sonrisa no se siente una extraña,
hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada,
hoy es una mujer que se da cuenta de su alma.

Hoy vas a descubrir que el mundo es sólo para ti,
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño,
hoy vas a comprender que el miedo se puede romper
con un solo portazo.
Hoy vas a ver reír porque tus ojos se han cansado
de ser llanto, de ser llanto,
hoy vas a conseguir reírte hasta de ti
y ver que lo has logrado.

Hoy vas a ser la mujer que te dé la gana de ser,
hoy te vas a querer como nadie te ha sabido querer,
hoy vas a mirar pa' adelante que pa' atrás ya te dolió bastante
una mujer valiente, una mujer sonriente mira como pasa, ja!
Hoy no ha sido la mujer perfecta que esperaban
ha roto sin pudores las reglas marcadas,
hoy ha calzado tacones para hacer sonar sus pasos,
hoy sabe que su vida nunca mas será una fracaso.

Hoy vas a descubrir que el mundo es sólo es para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas a conquistar el cielo
sin mirar lo alto que queda del suelo.

Hoy vas a ser feliz aunque el invierno sea frío
y sea largo y sea largo
hoy vas a conseguir reirte hasta de ti
y ver que lo has logrado

Hoy vas a descubrir que el mundo es sólo para ti,
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño,
hoy vas a comprender que el miedo se puede romper
con un solo portazo,
hoy vas a ver reír porque tus ojos se han cansado
de ser llanto, de ser llanto,
hoy vas a conseguir reírte hasta de ti
y ver que lo has logrado.

Com n’és de difícil pels que venen de fora...

2007-08-01T12:40:00.000+02:00

Fa temps que no escrivia res perquè a casa no tenim internet durant uns mesos i amb la nova feina no havia pogut dedicar-me a gaire res més que treballar...

Aquests dies tinc de companya de feina una noia (de 40 anys) que fa la suplencia de la doctora habitual. És colombiana i ja fa un temps que està a Barcelona (uns 10 anys).
Avui em comentava la dificultat que tenen els estrangers per adaptar-se al nostre entorn i conèixer gent d'aquí. Ella m’explicava que ha intentat relacionar-se i fer amics però li costa molt perquè ningú queda després de la feina i realment allà hi pots fer poques amistats.
Una persona que l’ajuda a nivell de conversa amb el català li va dir que potser li aniria bé apuntar-se a alguna associació... i jo hi estic d’acord.

A veure si tenim temps i d’aquí a uns dies la puc ajudar a buscar-ne una a la seva mida.

Nova feina

2007-07-06T11:40:00.000+02:00

Aquests dies no escric ni llegeixo gaire bloc. Nova feina, piles a tope i a més en dos dies hauré de començar a aprendre anglès...

Així doncs, perdoneu que no em passi gaire per aquí!

Bye!

Un núvol blanc

2007-06-15T21:39:00.002+02:00

Fa temps pensava que marxar de la meva vida era el pitjor que em podia passar. M'hauria agradat canviar-te perquè estiguéssis al meu costat i m'estiméssis.

Però no podia ser. I feia tan de mal seguir igual

I una i altra vegada pensava que només et deixaria marxar com la platja que deixa que la onada marxi perquè sap que tornarà.

http://es.youtube.com/watch?v=VmeSkTd9ZX4

Però no vas tornar.

Y de vez en cuando todavía me acuerdo de ti, y pienso dónde debes vivir, qué estarás haciendo...
Geroarte!

Alegria

2007-06-15T20:41:00.000+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=oywbo_89060

Cau es sol de s'horabaixa dins s'horitzó,
damunt la mar arrissada es avions.
Cau es sol de s'horabaixa vermell i calent,
me sala i m'arengada sa pell.
Es penyassegat i una pluja suau de pols estelar.

Cau es sol de s'horabaixa i plàcidament
sa gent se dutxa i ompl es carrers.
Cau es sol de s'horabaixa dins es meu cor,
tothom m'estima i jo estim tothom.
Falla sa corrent ses fireres no vendran cacavets.

Alegria, ses velles se xapen de riure,
mes dies s'acaben i es fars il·luminen
ses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
es ovnis se pinyen i deixen un
per sempre dins sa meva vida... Alegria!

Cau es sol de s'horabaixa dins s'horitzó,
damunt la mar arrissada es avions.
Cau es sol de s'horabaixa vermell i calent,
me sala i m'arengada sa pell.
Es penyassegat i una pluja suau de pols estelar.
Es municipals, és evident, fan aparcar bé a sa gent.
I Alegria...(3)

"Alegria" - Antònia Font

Nova feina !!!!

2007-06-11T21:27:00.000+02:00

Si noies! Si nois!
Avui he començat en una (bé dues) noves feines!
Estic molt emocionada pel gran canvi que het fet. D'aquí a uns dies ja us explicaré com va tot.

A part d'això: dissabte tinc l'últim examen i dilluns he de presentar el darrer treball escrit... quines ganes!!!

Petons!

Pep, ara vinc cada dia molt apropet teu, estic a Diagonal-Numància! (carbassa com el teu nou bloc).

Regalo un forat

2007-05-18T20:58:00.000+02:00

Té 25 anys, tot i que jo el tinc des de fa només 6.
És fosc, sense finestra i no em deixa veure el cel de l'estiu ni la pluja que cau.
Per això no m'agrada.
Però darrerament m'hi havia acostumat, i tot i ser trist, fred i solitari, ja m'estava bé. A més hi tenia totes les meves coses.

Però he reflexionatmolt i he vist que ja n'he après tot el que n'havia d'aprendre i ara només m'aporta malestar.

He decidit desprendre-me'n (aprofito ara que la vida m'ho permet). M'agradaria llençar-lo al mar o enganxar-lo a una cua d'estrella per fer-lo marxar ben lluny. Però no puc.

Així que he decidit regalar-lo.
Si algú hi està interessat que es posi en contacte amb mi.

Estic molt nerviosa...

2007-05-11T22:17:00.000+02:00

... no puc dormir...

Torna'm a explicar quines millores farem,
torna'm a cantar perquè em pugui adormir...

CLASSIFICACIÓ DE LES CAQUES

2007-05-04T16:06:00.000+02:00

Em van enviar aquest text com a missatge fa un temps i encara ric ara...

* Caca "Rajita de canela": Es aquella que queda marcada en la ropa interior (también conocida como derrapón o crayolazo).

* Caca "Drácula": Es aquella que deja sangre en el papel higiénico.

* Caca "Fantasma": Cuando uno siente que se está cagando, pero cuando se sienta...no sale nada.

* Caca "Perfecta": Es cuando uno caga, se limpia y ve que el papel higiénico está completamente limpio, listo para sonarse la nariz.

* Caca "Húmeda": Cuando, no importando que te hayas limpiado 50 veces, sigues sintiendo el culo húmedo. Entonces decides ponerte un poco de papel entre la cola y la ropa interior y sales del baño, disimulando la incomodidad.

* Caca "Encore": Cuando ya habiendo cagado, te estás levantando los pantalones y a medio camino, apenas por las rodillas, sientes que todavía queda más por cagar.

* Caca "Hulk": Es aquella en la que el simple hecho de ir a cagar se convierte en un esfuerzo desmesurado que infla las venas de tu cuello y toda la sangre sube a tu cabeza. Apretando puños y dientes, terminas exhausto.

* Caca tipo "Isla": Esta ocurre cuando la cagada es de tales proporciones épicas, que la mierda supera la línea del agua del inodoro, formando una pequeña montaña de tierra seca. Suele requerir dos pulsadas de botón para que se vaya completamente por el caño...

* Caca "Explosiva": Esta va acompañada de ruidosos gases y suele ser escuchada por todos los habitantes de la vivienda.

* Caca "Alcohólica": Muy común después de una noche de beber y beber. Se caracteriza por los pincelazos que deja a su paso sobre las paredes interiores del inodoro. Es de color negro, excesivamente olorosa y tiene una consistencia poco sólida.

* Caca "Quiero pero no puedo": Cuando uno siente que se está cagando y se sienta en el inodoro, pero al cabo de unos minutos sin poder cagar, decide regresar mas tarde.

* Caca "Parto difícil": Esa que duele tanto al salir, que uno piensa que la mierda esta saliendo atravesada.

* Caca "Splash!": Es la que viene tan rápido y tan pesada, que al caer en el agua, nos salpica las nalgas y el culo, haciéndonos encabronar.

* Caca "Exorcista": Esa que sale medio verde y amarilla, en la que uno suele pensar que su ano debe estar poseído por el demonio.

* Caca "Alta sociedad": Es aquel tipo de caca que no tiene olor.

* Caca "Espía": Dícese de aquella que después de haber jalado la cadena, regresa sorpresivamente.

* Caca "De Exhibición": La clase de cagada tan monstruosa, que es difícil creer que haya sido producida por un ser humano. El creador suele dejar su obra en el inodoro para que todos la aprecien y evita arrojar el papel higiénico para no obstruir la visión de su obra.

* Caca "Desintegrable": Es la que sale en forma bastante sólida, pero cuando uno aprieta el botón parece explotar en miles de pequeños pedazos.

* Caca "Estalactita": Es esa que parece venir en una sola tira y por mas que uno intente fruncir el ano no se corta. Suele colgar unos instantes hasta que uno comienza a agitar las caderas.

* Caca "Sorpresita": Es ese tipo de cagada que uno piensa que puede aguantar, por lo que entonces decide no ir al baño. Pero.. adivina que?.

* Caca "Santa Claus": Es esa caca tan voluminosa que uno se pregunta cómo hará para pasar por el caño cuando uno apriete el botón...

* Caca "Titanic": Esa que queda flotando y parece ser insumergible por lo imponente.

* Caca "Arco Iris": Es el tipo de cagada que tiene por lo menos siete colores distintos.

* Caca "Orgullosa": Cuando uno lucha tanto con la mierda, que una vez que logra sacarla, lo primero que hace al salir del baño es contárselo a algún amigo.

* Caca "Dietética": Esa en la que se caga tanto que se pierden como tres kilos.

* Caca "Ritual": Es la que ocurre a la misma hora, día tras día. Genera costumbres como: "No puedo dormir si no cago a las 22:30"...

* Caca "Gruñona": Es la clase de cagada de tal tamaño que no sale sin asistencia vocal.

* Caca "Mosca": Es esa que queda prendida de las paredes del inodoro y el agua no consigue despegar. Suele retirarse con un trozo más pequeño de papel...

* Caca "Anónima": Suele aparecer misteriosamente en los inodoros y nadie se adjudica su autoría.

* Caca "Suicida": Esa mierda que intenta irse por el caño aún antes de apretar el botón.

* Caca "Mariachi": Uno cree que es pedo pero al dejarlo salir suavemente nos damos cuenta que viene con el acompañamiento de una singular caca.

*Caca "Fumadora": Esa mierda mañanera de invierno cuando el baño está bajo cero y después de soltarla humea como si fumara.

*Caca "Fétida": Dicen que "para cada uno ni sus niños son feos ni le huelen mal sus peos", pero esta caca le acompaña un peo que no lo aguanta ni uno mismo y sale corriendo del w.c., avisando de la zona radiactiva dejada atrás.

*Caca "Cono": Su forma es de tronco cónico, empezando muy gruesa y terminando en forma de punta, apetece aplastarle la puntita.

*Caca "Juguetona": Esa caca que juega al escondite en la raja del culo y cuando te pasas el papel aparece un pedazo de mojón que estaba escondido y no había caído.

*Caca "Prisas": Esa caca que cuando te estás desabrochando el cinturón empieza a salir y uno aprieta los cachetes del culo para evitar su salida, produciéndose el despachurramiento en los susodichos cachetes.

* Caca "Y ahora...?": Sucede cuando uno, después de cagar observa que no hay papel. Suelen sacrificarse las hojas del periódico o revista que se tenga a la mano, una media o calcetín e incluso el tubo de cartón del rollo de papel vacío, finamente despegado capa por capa y enrollado y desenrollado varias veces para darle suavidad y textura al material resultante.

Fdo: Centro de Estudios de Las Heces del Cabriel.

PD: Jo tinc un jefe-caca!

Odiar

2007-04-25T12:26:00.000+02:00

Avui ha vingut a veure'm un treballador. Fa temps que està de baixa per depressió: la seva dona es va separar d’ell ara fa un any i ell no ho va païr bé.
M’ha comentat que ella va demanar una ordre d’allunyament (!!), que els fills se li han girat en contra, que ell té moltes despeses (pagar una pensió a la dona, pagar la hipoteca que tenien, pagar-se un lloguer i a sobre un advocat) i que no pot amb tot.
Ha decidit deixar la feina i marxar a Almería, o per algun lloc del sud, treure’s del mig, anar ben lluny... creu que sinó li farà mal a la seva dona!!!!! (que a sobre ara se’n riu d’ell passejant-se pel poble amb una altra parella).
Diu que li fa por beure 2 copes de més i atropellar-la perquè de dia pot controlar els nervis però quan ve el vespre, malgrat els antidepressius i els tranquilitzants, el cap comença a donar-li voltes i es posa dels nervis.

Per això ha decidit deixar la feina (on treballa des de fa 11 anys) i marxar lluny, “quitarse del medio porque sinó me meterán en prisión”.

Què pots dir en una situació així des de la meva posició?

Doncs mireu, li he enfocat el tema reforçant-li la idea que anar a presó no seria el millor per a ell perquè això sí que li destrossaria la vida.
També li he comentat que vagi a algún lloc on hi tingui algun conegut, amic o familiar que li pugui donar suport perquè no es trobi tan sol (i que l’orienti pel bon camí i no el deixi fer mal a la seva ex).
Ara només espero que l’empresa li arregli bé els números i que foti el camp, ben lluny de qui tan odia.

Heu sentit mai un odi tan gran?

Jo si. I no fa pas tant.
M’he passat dies i nits pensant en qui em feia mal sense cap motiu raonable. Senzillament perquè no li agrado, perquè per ell sóc una pedreta a la sabata. En qui m’ha ridiculitzat davant els altres mentre elogiava gent que no s’ho mereix. En qui m’ha ignorat retpetidament davant de tots.
M’he imaginat fent-li mal i matant-lo, durant força temps.

Això té un doble efecte: per un costat et produeix un plaer enorme perquè et sents reconfortat fent desaparèixer, ni que sigui mentalment, una persona tan despreciable. Per un altre costat, et martiritza més encara perquè allargues el patiment de tenir-lo en els teus pensaments.

He intentat enfocar-ho de forma positiva: treure’n algun aprenentatge, sortir-ne enfortida... He intentat no patir una mena de síndrome d’Estocolm pensant que m’ho mereixo perquè algun cop a la vida jo també he fet mal a ...

Ara intento ensortir-me’n reforçant els moments positius en la meva vida, les coses bones que em passen, les experiències agradables i les persones que m’enriqueixen. Així la resta es fa més suportable.

Espero que d’aquí a poc temps el meu “Despreciable” no sigui més que un record, no sigui més que l’impuls que em va ajudar a fer canvis importants.

Nova York

2007-04-11T16:42:00.000+02:00

Aquestes festes de Setmana Santa el Jaume ha marxat amb la seva family a Nova York. Ha estat 10 dies fora en un viatge que tenien planificat des de feia temps (estaven tots il·lusionadíssims, sobretot el seu pare, que deia que no volia morir-se sense haver-s'hi passejat).

Jo vaig estar pensant molt i molt si anar-hi o no. Finalment vaig decidir quedar-me perquè a mi no és un lloc que mai m'hagi atret. De fet m'és una mica repulsiu! A més així aprofitaria per:

1. Estar amb ma mare (que es troba molt millor, però se sent soleta)
2. Aprofitar i avançar el crèdit que faig on-line
3. Estalviar els calerons que costa el viatge

A la feina hi ha qui no ho ha entès, "com pots deixar que ell se'n vagi sol tan lluny i tans dies" . Doncs mireu, el Jaume és lliure per anar on vulgui i jo sóc lliure de decidir quedar-me. No hi ha cap problema en separar-se de tant en tant (tret de l'enyor enorme que he sentit per no tenir-lo al costat i un petit patir fins que no vaig saber que el vol havia anat bé). No cal que estiguem tot el dia enganxats com a lapes, nio que anem junts a tot arreu pel què diran, per acompanyar la parella...
De fet no és tan lluny (només a 8 horetes de vol) i tampoc són taaaaaaaaaaants dies... I si hi fós tampoc passaria res, tu.

Hi ha qui es pensa que estar amb algú és lligar-s'hi amb manilles i no separar-se'n mai més! Aixxx!

(dibuix de Patricia Metola)

Can Panosa, març'07

2007-04-06T20:20:00.000+02:00

Aquest cap de setmana passat vam estar amb uns amics a una casa rural d'Osona (Can Panosa). Aquets cop ha sortit bé de debò: amb aigua calenta i calefacció (és que nois/es m'estic fent gran i ja no em va tant allò de viatjar a l'aventura, dormir sota un plàstic i sopar galetes remullades).

Llàstima que vam haver de patir fins l'últim moment per saber qui vindria, si erem prou gent, etc. Però al final va anar bé tot i que el temps no va acompanyar - què hi farem.

El Jaume em diu que no he parat de pencar i que m'ho he de prendre amb més calma: té raó. A la propera no fotré ni brot!

Foto del viatge amb cotxe: la neboda del Jaume i la nostra gossa.

Foto d'un dels àpats.

Adéu Lluís

2007-03-27T11:09:00.000+02:00

Divendres vaig tenir la sort d'anar al concert de Lluís Llach a Verges.

Espectacular!! No tinc paraules!!!

Sempre m'ha agradat molt la seva música, sobretot les cançons del principi però també algunes de les més recents. Puc recordar etapes de la meva vida marcades amb cançons com "Tinc un clavell per tu" "Que tinguem sort" "Amor particular" "Si arribeu" ...

I curiosament, mai no havia anat a cap concert seu.

Vaig disfrutar molt tant amb la seva música com amb els seus comentaris.

Des d'aquí, moltes gràcies Lluís, per acompanyar-me amb les teves cançons tots aquests anys.

Vaig de cul

2007-03-03T07:21:00.000+01:00

Aquests dies han passat mooooltes coses...

1- Van operar a ma mare, com ja vaig dir, i tot va anar bé. El darrer dia a la clínica va caure i s'ha fet un esquinç al peu, però és molt lleu i en uns dies ho tindrà curat. SI!!

2- Finalment, després d'enviar sol·licituds a Déu i a sa mare (gràcies a l'ajut de Mª Eulàlia - la meva profe-guia) m'han acceptat a fer una assignatura dels meus estudis "on line". Així que, amb una mica de sort, només em quedaria fer presencialment el crèdit de síntesi al juny i ja acabaria aquest any.... INCREÏBLE!

3- El Jaume ha estat malalt: ha passat un ERITEMA MULTIFORME que ningú sap de què li ha pogut venir. El cas és que tots ens pensàvem que era la varicel·la però la dermatòloga de la família (la seva cosina) no ho tenia tan clar, li va fer una biòpsia i li va diagnosticar aquest nom tan tan raro que us he dit. Ves a saber, igual li passa com al Pep i es tracta de les ametlles... Més endavant miraré de posar-vos una foto perquè el veieu.

VAIG DE CUL!

4- Per casualitats de la vida vaig contactar amb dues nenes de l'esplai... Bé, una ara en té 13 i l'altra en té 17 (com han crescut...). Vam estar parlant una mica pel messenger, explicant-nos com ens va la vida, recordant vells temps, ...

La PIKACHU (ella insisteix en que es diu Rakel amb "k" però nosaltres sempre l'aviem anomenat Pikachu), està estudiant al cole del davant de casa seva i no li va massa bé. Em va dir que n'havia suspès un munt. Aixxx! Només dir-m'ho vaig estar-me rumiant de tornar a fer-li classes de reforç (com quan tenia 8 anys). No sé ni com se'm passa pel cap, si no tinc temps de res en aquests moments... (és que encara pateixo per ella). A més, "estava sortint amb el seu primer noi el qual, mitjançant un amic comú, li va dir que tallaven. I quan ella va anar a parlar amb ell, el molt imbècil li va dir que no volia veure-la ni que parlés mai més amb ell". (Això és adolescència en plena efervescència... encara recordo embolics semblants en la meva vida... quin mal que feien...).

La CRISPETA també està estudiant i les coses li van millor. Va ser una de les "meves nenes", una "ginjo" i després una "xatraqueta" els darrers anys que vaig estar a l'esplai. Té un xicot molt molt maco (me'l va ensenyar en foto), i tot i que ara està malaltoneta amb el que ella anomena una "angina mutant" és feliç. Me n'alegro!

Aquests contactes m'han fet recordar moltes cosetes del passat i crec que un dia, si m'animo, us escriuré sobre com ho vaig viure...

Tot ha anat bé!!

2007-02-23T09:34:00.000+01:00

Avui no puc exténdre'm molt,però només ha passat un momentet per a dir-vos que la intervenció de la meva mare ha sortit molt bé. Ara encara està a l'hospital i trigarà uns dies a posar-se forta però JA ES TIRA PETS!!!! (i això és un molt bon senyal).

Gràcies pels vostres ànims.

Comunicat oficial

2007-02-15T17:04:00.000+01:00

Us comunico oficialment a tots que el proper dimarts 20 de febrer de 2007 intervindran de nou a la meva mare. Esperem que aquest cop sigui el darrer perquè tot se solucioni i puguem tornar a la nostra vida normal.
Apa, siau!

Intercanvi d’andròmines

2007-02-08T15:36:00.000+01:00

Aquest Nadal ens vam trobar uns quants amics i amb els seus fills/es vam fer cagar el tió. Va ser maco, trobar-nos una estona, veure la cara dels petits...
Però el millor de tot va ser que els grans, tips de fer “Amics Invisibles” i per la proposta de la Neira, vam fer un INTERCANVI D’ANDRÒMINES.

Us explicaré del que es tracta per si més endavant us decidiu també a fer-ho vosaltres.

Cada participant ha de portar de casa seva algun objecte que estigui en bones condicions però que li faci nosa, no el vulgui... Pot ser un regal que algú et va fer i que no et va agradar, una ganga que vas comprar pensant que et podia fer servei però que mai has utilitzat, un objecte que t’ha passat la teva família perquè ells se n’han comprat un de nou i tu no en téns cap (ni ganes perquè en realitat no el vols), ...

Tothom ha d’embolicar el seu regal i portar-lo a la trobada on, a cada paquet se li posa un número.

En una bossa es posen uns paperets amb números (tants papers com regals hi hagi) i cadascú n’agafa un sense mirar.

El que té el número 1 agafa el regal amb el mateix número i l’obre davant de tots. A continuació el que té el número 2 fa el mateix però, un cop descobert el regal, el pot canviar amb el que té el número 1, sense que aquest pugui negar-s’hi. Després la persona amb el número 3 obre el seu regal i, si no li agrada, el podrà canviar amb qualsevol dels 2 anteriors.

De manera que el darrer és qui escull el regal que li agrada i fins al final ningú sap què li tocarà.

A mi m’havia tocat una capsa de roba molt xula i molt útil, però me la van canviar per uns gots de xupito del Tele-Pizza. Sort que el Jaume tenia el darrer número i va recuperar la capsa !!! (els gots de xupito ja són a les escombraries).

Animeu-vos a fer-ne algun i ja m’ho explicareu!

Ahir vaig veure el sol !

2007-01-25T13:13:00.000+01:00

Va ser per qüestions de feina: vaig entrar més d’hora (bé, molt més d’hora) a treballar i també vaig plegar abans. A les 3 del migdia era a casa, vaig fer pujar les gosses al cotxe i vam anar al camí de Can Perera.

Mmmm! Quin solet tan guapo que feia...

La veritat, va ser molt estimulant i m’ho vaig passar pipa veient la meva gossa (que no sé si és una gossa o una cabra) fent saltironets entre les herbes, pujant i baixant pels vorals del camí, perseguint ocells i passant pel meu costat al galop.

M’encanta aquest solet d’hivern!

No teniu res més a preguntar????

2007-01-19T17:07:00.000+01:00

No sé per quin motiu, quan arribes a certa edat, després que hagis trobat parella i conviscut més o menys feliçment uns anyets (bé, en el meu cas vivim a Gelida des de fa 1 any i poquet, tot i que abans vam estar uns mesos a St. Joan Despí, de lloguer), allà on vas tothom acaba per fer-te la mateixa pregunta:
Quèèèèèèèèè, quan us decidireu a tenir una criatura??????

Vagi on vagi, faci el que faci, tothom està interessat en el mateix. Els amics m’ho pregunten, els familiars ho insinuen, .... És un estrès!
El pitjor de tot va ser quan, després del nadal, al mig del menjador de l’empresa, una companya em diu davant de la resta: “Te puedo hacer una pregunta personal?” i m’ho deixa anar com si res! Escolta noia, que si t’ho hagués de dir no ho faria pas aquí enmig!

No heu pensat que en això de tenir criatures un ha de buscar un bon moment? I que potser el que superficialment pot semblar un bon moment, en el fons no l’és? A més, podria passar que jo fos estèril, o que ho fos el Jaume, O QUE HO FOSSIM TOTS DOS!!!!!!! Jo què sé! Deixeu-me tranquil·la que tindré “crius” quan vulgui.

I QUE NINGÚ EM TORNI A DIR QUE SE’M PASSARÀ L’ARRÒS (que jo no faig paelles!).

Per cert Nimue, a tu se’t va passar l’arròs (dic el de la paella que vas fer a València) ; )

La vida te da sorpresas

2007-01-10T12:57:00.000+01:00

Nois, ja sé que fa un temps que no us escric. He estat 3 setmanes meravelloses de vacances !!!
Però el passat dilluns ja em vaig reincorporar a la feina... : ( Què hi farem!

Avui he consultat si m’havien acceptat per fer a distància un dels últims crèdits que em manquen per acabar i SNIFF SNIFF, tinc el número 119 de 60 places. O sigui que aquest encara no serà el meu últim any d'esforç acadèmic...

D’altra banda, la meva mare torna a estar fotuda. Uns ganglis que no li van poder operar se li han fet més grans i estem esperant que li facin un parell de proves més per veure si la tornen a operar o li fan alguna sessió de quimio.

Com veieu, pinten bastos.No m’ho esperava això del 2007. Vull que em tornin el 2006 que jo tot això no he demanat per reis! On hi ha els fulls de reclamacions???

BON NADAL

2006-12-24T13:36:00.000+01:00

Des de Gelida, la Fura i la Boira també us desitgen un bon Nadal a tots!!

Petonets!

Per la Frannia

2006-12-20T23:15:00.000+01:00

Hola Frannia,
m'ha tocat fer-te l'amic invisible i com que no et conec gaire (de fet, mai fins ara havia entrar al teu bloc) he rebuscat i he trobat una BENEDICCIÓ IRLANDESA que em van fer arribar l'any 1994 i que trobo molt maca.
Per tu:

Que el camino venga a tu encuentro,

que el viento sople siempre a tu espalda,

que el sol te caliente la cara,

que la lluvia caiga con suavidad sobre tus campos y,

hasta que volvamos a vernos,
que Dios te sostenga en la palma de su mano.

Que tinguis un molt bon Nadal!

Pràctiques

2006-12-20T22:49:00.000+01:00

Hola blocaires,
fa uns dies que no escric res perquè vaig de cul: aquesta setmana no vaig a treballar però estic fent una setmana de pràctiques a la llar d'infants del poble del costat. Sort que avui ja he acabat les classes (amb notes molt, però que molt bones) i puc dedicar les tardes a fer tot el que tenia pendent fins ara...

... escriure les postals de nadal
... acabar de preparar els regals d'enguany
... fer la memòria de les pràctiques
... endreçar, endreçar i endreçar tot el que encara vaig portant de casa ma mare
... muntar la trobada amb els nostres amics per no estar tot el dia amunt i avall
... preparar el blocaire invisible
... etc.

Pel que fa a la feina, en aquests moments no us puc explicar res de res perquè el món és un panyuel, que diuen. Quan la cosa estigui més resolta us tindré informats.

Apa doncs, ens veiem aviadet!!

Tovallolero

2006-11-29T17:03:00.000+01:00

Nois i noies,
us preguntareu com pot ser que estant d’examens em dediqui a escriure post, oi?
Mireu, és que estic una mica deprimida. I no és pels estudis, no, és per la feina.

Aquest matí he tingut una reunió amb un tio que és una mena de superior meu però no directe. Vull posar-li un sobrenom com fa en Pep, però per a fer-ho m’haurieu d’ajudar: vosaltres recordeu “Durmiendo con su enemigo” ?

És una pel·li on surt la Pretty Woman que viu amb un tarat que la controla obsessivament, i al final ella simula que pateix un accident amb vaixell per perdre’l de vista. Es tracta d’un tio que té la casa obsessivament endreçada: pots, tovalloles, etc… Doncs bé, el de la reunió em recordava molt al de la pel·li. Mentre no li trobem un bon nom li direm “tovallolero” (per allò de l’obsessió per les tovalloles ben posades).

Mireu, el Tovallolero ha tingut els sants nassos de dir-me que si no opino el mateix que la dra., a la llarga em pot perjudicar molt a la feina.
A veure, no ho ha dit així perquè ell és molt més fi que tot això, però les deixa anar que volen, tu! Quins collons que té!

Així que he decidit desconnectar una mica i llegir-vos una estona, i m’apunto a la campanya de la Txell per fer desaparèixer els “listillos” de la capa de la Terra (Txell on he d’inscriure al Tovallolero?).
Apa, siau! Me’n vaig cap a estudiar la diferència entre convenció, conveni, ratificació… UFFFF!

Estic d'examens...

2006-11-28T12:21:00.000+01:00

Noies i nois,
desapareixo momentàniament del món del blog perquè estic d'examens...

Contractes de foment de la contractació indefinida, etapes d'Erikson, Bandura, 33 dies per any de servei...

Blocaire invisible

2006-11-17T17:27:00.000+01:00

Eps!!!
He trobat una proposta maca, mireu el següent enllaç (hi ha qui sap fer que aparegui en un costat el "logo" de la proposta. Jo no en sé tant...

http://alepsi.blogspot.com/2006/11/proposta-nadalenca.html

Inici de la campanya antigripal

2006-11-16T17:21:00.000+01:00

Ainalma creu que en l’últim post em queixo massa perquè, al cap i a la fi, va estar un bon cap de setmana.
Aquest nou post l’intentaré fer de forma més positiva…

Feia una dies que a la feina estavem esperant que la mutua ens subministrés les vacunes antigripals (recordeu que aquest any, la campanya a la Seguretat Social va començar el 16 d’octubre). A finals d’octubre es posen en contacte amb mi per portar-nos-les i jo els informo de l’ horari en que ho poden fer (bàsicament quan jo hi sóc) perquè s’han de guardar en nevera.

Doncs aquest dilluns m’assabento que han arribat en dissabte i que s’han passat for a de la nevera 48 hores. Truco de seguida a la mutua i els hi demano que les reposin: ells em contesten (dimecres) que ho han consultat amb el fabricant i que si estan per sota 25 graus es conserven fins a 14 dies (al prospecte no ho diu). Jo ho parlo amb el cap de recursos humans, que diu que li comenti a la nova doctora (contractada a una empresa externa de serveis) i “que se moje ella”.

Jo li explico el cas, que han estat fora 5 dies, que no sabem a quina temperatura han estat, si han estat a ple sol o no, … i que crec que el millor seria retornar-les i que la mutua ens les serveixi correctament.

Aleshores és quan ella, conscienciada per la immensa despesa en fàrmacs de l’Estat Espanyol, conscienciada per l’economia de la mutua (a la qual ella no pertany) que es veuria potser trasbalsada per reposar les vacunes, conscienciada fins i tot amb la gran quantitat de deixalles que genera el nostre món consumista… (has vist Ainalma lo positiva que sóc!)

… “ni cort' ni peresòs” em diu que iniciem la campanya d’enguany, que total, lo únic que pot passar és que les vacunes siguin menys efectives.

He d’aclarir que jo treballo com a infermera d’empresa i per tant, els treballadors no són persones de risc que entrin en el protocol general de vacunació (gent gran, personal sanitari…) però tot i això em sembla molt fort subministrar un fàrmac del qual no tenim les garanties de seguretat suficients (o almenys àquest és el meu parer). Al prospecte recomanem que es conservin de 2 a 8 graus.

Sortida de tardor

2006-11-15T16:38:00.000+01:00

Aquest cap de setmana he estat amb uns amics i les seves criatures aprop de Borredà, en un “alberg” (o almenys això és el que posa a la pàgina web).
Aquesta és la segona sortida que fem, gràcies a una proposta de trobar-nos pares i fills (tot i que jo no tinc fills) per passar l’estona, fer alguna cosa amb els nens/es i gaudir d’estar junts (crec que la convivència ens pot donar la oportunitat de créixer i aprendre els uns dels altres).

La sortida començava divendres a la tarda però el Jaume, la Boira i jo vam sortir tard i no vam arribar fins a les 12h de la nit després d’intentar trobar una benzinera a Navàs (la indicació hi era però de la benzinera en si, ni rastre!) i a Berga (no intenteu fer benzina a Berga a partir de les 22h perquè gastareu la reserva i no us servirà de res).

Al matí següent vam fer un volt per Vilada, vam comprar algunes cosetes que ens faltaven i ens van acompanyar de nou a Berga amb un altre cotxe a omplir 2 garrafes de dièsel.
A més vam aconseguir llenya per fer foc a l’anomenat “alberg” perquè sinó ens hauriem pelat de fred. Per cert, sort que sóc espavilada i vaig demanar a una casa si els sobraven uns palets que tenien al davant (sentint de fons les rialles i comentaris dels nois del grup -mai entendré per quin motiu als homes us costa tant preguntar). Això si, el Ricardo ens va demostrar la seva força bruta desmuntant-los a cops de peu al més pur estil karateka (amb crit i tot).

A la tarda, la Neira es va disfressar de castanyera i amb els petits vam recollir unes castanyes que “casualment” ens vam trobar per allà (que després vam torrar) i unes fulles d’uns colors de tardor estraordinaris (que després vam muntar en un mòbil).
Ella no està gaire satisfeta de la seva actuació però jo crec que va ser genial!

I després de sopar, quan els petits estaven al llit, xerradeta sobre el nostre món, amb política incorporada, per desaminar a qualsevol! Que si les hipoteques estan massa altes i la cosa va cada cop pitjor, que si hem de fer alguna cosa per controlar la immigració massiva, que si menjem carn matada pel mètode “halal” tot i que ens pensem que l’animal ha estat estabornit abans, … Nois, busquem altres temes que sinó agafaré una depressió. I sobretot: NO FEU DIALEGS CREUATS que em martiritzeu les neurones .

Al matí següent vam esmorzar més tard del previst i vam decidir marxar a veure el castell de Mataplana (segons la llegenda, és el del Comte Arnau). Pel camí, que se’ns va fer molt més llarg del que ens pensàvem, les criatures se’ns van marejar (servidora inclosa) però en un esorç sobrehumà vam aconseguir arribar-hi. I aleshores ens trobem un cartell que indica que és una propietat privada i que no podem passar. En un impuls irrefrenable vam obrir la porta, vam entrar a fer un volt i 4 fotos i vam marxar sense fer soroll (bé, amb tot el silenci que els nanos ens van permetre).

Cadascú ho ha viscut a la seva manera però jo he de dir que m’ho he passat la mar de bé. I he rigut molt! M’ha servit per desconnectar del dia a dia i per passar bones estones amb els amics. La gossa s’ha portat de meravella, els nanos són maquíssims (sobretot quan dormen) i jo he carregat piles per uns quants dies.
Crec que cada cop les sortides estan anant millor i que poc a poc podrem consolidar-les. Ja ho veurem…

Finalment, la casa i la descripció que se’n fa a la plana web es mereixen un comentari especial:

“El molí és una construcció que data del segle XVII (Es nota, es nota… i que no s’hi han fet reformes des d’aleshores també) i que es va construir com a molí fariner. Les seves rodes han estat sempre mogudes per l'aigua de la Riera del Margansol. La industrialització va fer que deixés de tenir utilitat com a molí i actualment s'utilitza com allotjament per famílies i grups d'amics (S’utilitza perquè teniu la barra de presentar-ho com a alberg). Disposa de bany (Si, 2 de petits, amb wàters sense tapa –que fa una gràcia posar el cul al damunt de la tassa freda!!) i cuina equipada (equipada? equipada?? si està plena de trastos rovellats, sense ganivets per poder pelar una patata, i la meitat d’estris amb quista de fa mesos… i de les les graelles plenes de merda ni en parlem… i els fluorescents que falten???) , podent acollir fins a 14 persones (14 ni de conya! que nosaltres erem 8 adults i 4 nens i estavem com les sardines en llauna) que segur gaudiran de la natura i de la independència que ofereix aquest indret (Si un nen no se’ns cau dins el pou, escales avall per una porta que no tanca bé i si sobreviviu al fred que passareu tant dins com fora, perquè les portes i finestres no tanquen bé ni que t’hi emprenyis).”

Fluir

2006-11-07T13:20:00.000+01:00

N’estic fins als collons de la gent que “flueix” com a excusa per a no comprometre’s.

Així va el nostre món, cadascú a la seva, mirant només per si mateix. Però apa, seguiu fluint. Per a vosaltres això és l’únic important: la recerca del vostre benestar.

Boira’s trainning

2006-10-26T18:13:00.000+02:00

Lost es va interessar per l’entrenament que estem fent amb la gossa que viu amb nosaltres (la Boira), així que us explicaré com ha anat tot plegat.

Caminant per Mollerusa, el meu germà va veure que una gosseta els seguia pel carrer, plena de puces i prima prima. Sembla que tenia uns 6 mesos. La va trobar molt dolça i amb una mirada especial. Era el maig del 2005 i com que sabia que en voldríem una, ens va preguntar si ens semblava bé que ens la portés. Vam accedir però amb la condició que ell se’n fes càrrec fins que tinguéssim casa pròpia (estavem de lloguer en un pis que no acceptava animals).

El temps que va passar a casa el meu germà va ser molt dur perquè va haver-se d’estar moltes hores tota sola i tancada en un pis petit a Barcelona. A més ell no té horaris, així que un dia menjava a les 17 i un altre a les 24 (i potser algun dia no menjava fins l’endemà!).

A la meva mare li va saber greu i aleshores anava a recollir-la un cop al dia i la portava a casa seva on s’estava en companyia d’ella i de les seves 2 gosses (la Fura i la Orla). Després la tornava a ca mon germà on passava la nit. A casa el meu germà va ser on va començar el problema de mossegar de tot, però com que tenia la casa molt desendreçada no hi vam donar massa importància. Quan estava amb ma mare el problema es calmava una mica però seguia mossegant els jaços.
Això va durar uns 5 mesos fins que la vam portar a Gelida el dia 1de gener del 2006.

A casa li hem donat estabilitat en els horaris de sortir i de menjar. Però des de ben aviat va començar a mossegar coses que trobava mentre s’estava sola. Primerament roba: samarretes, mitjons, calces... Quan vam organitzar-ho perquè no hi arribés va començar amb altres coses que trobava: tuppers, sabatilles, la brossa de paper reciclada, ...
Crèiem que el problema podia venir pel fet d’estar-se sola, però amb la malaltia de ma mare vam portar la Orla i la Fura a casa, o sigui que estant acompanyada segueix fent de les seves.

La vam portar a la veterinària i ens va dir que és un problema força comú i que algunes vegades es pot resoldre portant el gos a ensinistrar perquè aprengui obediència (anar al costat, seure, etc.). Però ella també coneix casos en que no s’ha solucionat. Ens va recomanar FONT-GALÍ, i allà l’hem portat.

Passos de l’ensinistrament:

1- Deixar-la a la residència durant 1 mes (setembre) perquè aprengués a estar sense persones estones llargues (allà els gossos estan sols a la nit) i per ensenyar-li obediència.
2- Durant aquest mes hi hem anat uns 3-4 cops per setmana per veure-la i els ensinistradors ens han traspassat les ordres (de fet, ens han ensinistrat a nosaltres també).
3- La setmana passada ja va venir cap a casa, amb la Fura i la Orla, i el primer dia va anar tot bé, però el dilluns va fer un merder de ca l’ample (sabates, tuppers, bosses, fins i tot ens va rebentar un paquet de galetes per estrenar!). La vam tornar a la residència.
4- Ara la tornem a tenir a casa i hem d’anar entrant i sortint sempre que puguem, estant fora de casa durades diferents: 5 minuts, 30 minuts, 10 minuts... de manera que la gossa mai no sap quan tornarem. Si en tornar ha fet de les seves l’hem de renyar.
A més ens han deixat un “transportin” (una caixa de plàstic dur amb reixes) on la deixem quan anem a treballar perquè és una manera de quedar-nos més tranquils i no estar patint pel “què farà aquest cop”.

“Y hasta aquí puedo leer”, ja us aniré explicant com va l’assumpte...

Pau i bolets

2006-10-17T11:14:00.000+02:00

Aquest cap de setmana hem anat a buscar bolets (no us diré on perquè això és un secret d’aquells que s’han de guardar fins a la tomba). I n’hem trobat un munt!
Jo no sóc gaire boletaire però m’agrada anar pel bosc sense pressa, i si a sobre trobes rovellons molt millor! També vam collir una mena de champinyons gegants que no sé com es diuen, moixernons i una llanega.
Ha estat un cap de setmana de descans, pau, natura, solet... GENIAL!

Per cert, finalment el dire de l’escola ha decidit que no puc fer l’assignatura que em falta. Ha dit que em donarà la resolució per escrit (no la vull per res jo la resolució per escrit).
Perquè prima la normativa per sobre de les persones? Les normes ens haurien d’ajudar en la convivència diària però crec que, molts cops no són més que traves que ens dificulten el dia a dia.
Un altre exemple:
La meva mare està demanant la gran invalidesa, per la qual cosa el meu pare va haver de portar un munt de papers a l’Hospital Militar de Barcelona. Un cop entregada la paperassa l’administrativa va i li diu que la normativa exigeix que el document del metge de capçalera ha de ser de 3 dies abans com a màxim perquè en aquest temps la meva mare es pot haver mort (així com ho dic!!). I toca’t els ous, com que el meu pare no té res més a fer que perdre el temps anant a buscar i portar documents amunt i avall, torna a demanar hora al capçalera, demana de nou el ditxós paperet i torna’l a portar. Que no ho podien avisar abans? Potser es pensen que la gran invalidesa la demanem per ganes o què? Que la mare no es pot estar sola a casa tu, i el temps que perdem amunt i avall és temps que està sola!!!

Normes i més normes. Jo em quedo amb la pau i els bolets!

Sobreviure

2006-10-05T12:31:00.000+02:00

Aquesta setmana han acomiadat a un noi de l’empresa on treballo per ser del sindicat minoritari, que va aconseguir representació les passades eleccions. Tothom sap que el motiu és la seva adhesió sindical, cosa que a mi em sembla totalment supèrflua, però les forces que mouen l’empresa no opinen igual que jo. El noi feia 14 anys que treballava aquí i és pare de 2 criatures, però això no els ha importat.
Ara estem tots immersos en una batalla constant, amb la por al cos perquè si dius segons què a segons qui no et fotin al carrer i a més a més fent bona cara perquè aquí no ha passat res. I el pitjor de tot és haver d’aguantar els comentaris dels caps dient que som una de les millors empreses..., que seguim els principis ètics que marca la multinacional...

Jo, per sobreviure intento evadir-me en el meu món, pensant en el que a mi m’agrada fer, en els meus amics... Fins i tot canto fluixet pels passadissos (és que sóc molt cantaire). És una manera de tenir energia positiva al meu voltant.

Cantarem la vida
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.

Lluitarem amb força,
lluitarem amb tota la força
per l’única possible perseguida vida nostra.

I guanyarem l’esperança
si pujarem al camp de l’esperança
temps i temps negada, arrencada i trencada.

Si guanyarem l’esperança,
l’esperança de viure lliures i en pau.

Cantarem la vida
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.
(Raimon, 1964)

Canviant de tema, OLIMPLAFF va ser molt divertit. Tant el Jaume com jo ens ho vam passar de conya perquè realment va ser un espectacle per a petits i grans. Em sembla que la companyia (Yllana) és del País Basc, i l’obra és tipus Tricicle: sons, crits, llums i interacció amb el públic (si teniu canalla, no dubteu de veure-la).

Tornem-hi

2006-09-29T11:48:00.000+02:00

El curs ja ha començat. Finalment faig 3 assignatures (de les 4 que em queden per fer). És per desesperar-se, encara em quedaria un altre any! La part positiva és que vaig a classe cada tarda excepte el dimecres (això em permetrà anar més tranquil·leta).

Ara li he escrit una carta al director del centre per veure si em deixaria cursar l’assignatura pendent entregant els treballs a temps i fent un examen en convocatòria extraordinària (a veure si la normativa es flexibilitza en el meu cas i ja acabo).

Ah! I aquest dissabte em toca anar a veure una obra del FIT (Festival Internacional de Teatre Infantil i Juvenil) que es fa a Cerdanyola. Després n’hauré de fer un treball. I com sempre ja he liat al Jaume que m’hi acompanyarà (s’ha de tenir paciència amb mi, eh!).
Aniré a veure Olimplaff, ja us explicaré què tal....

Pel que fa a la meva mare, ja ha començat la quimio; li passen producte en un suero petit i només triguen mitja horeta (una sort tenint en compte que les 2 vegades anteriors li han posat Taxol, i aleshores s’havia de passar tot el dia a oncologia, un suero darrera de l’altre fins que acabaven de passar-li mil productes perquè tolerés bé el Taxol famós –que per si no ho sabíeu surt d’un arbre anomenat “tejo” que en català no sé com es diu!: http://www.medspain.com/ant/n12_may00/taxol.htm).
Li faran durant 3 dimarts, haurà de descansar un temps i li faran 3 dimarts més.

Tot i ser més suau, es troba cansada i avui no ha pogut anar a fer rehabilitació. A part d’això, el sistema limfàtic de la cama dreta li ha fallat i li han de fer drenatges cada 2 dies perquè sinó la cama se li infla molt i li fa mal. Però els drenatges són molt efectius i ha notat molta milloria.

Per sort segueix animada i amb ella ho estem tots també.

Temps d’espera i de treball

2006-09-19T16:21:00.000+02:00

Fa 2 setmanes que la meva mare és a casa. Li van dir que començaria de seguida a fer rehabilitació de forma ambulatòria perquè com que sortia de l’hospital era “malalt preferent”. I com sempre, ni preferent ni òsties, el seu company va haver d’anar a posar el crit al cel i aleshores si que la van trucar de seguida. Ahir va començar a fer exercicis.

Per sort està molt animada, amb moltes ganes de viure i tirar endavant. I això ens fa tirar endavant a tots.

“Creo que la esperanza es un ingrediente esencial en la recuperación de la salud. Durante los diez años transcurridos desde que fundé el Centro de Terapia e Investigación sobre el Cáncer en Dallas, he trabajado directamente con miles de pacientes de cáncer y con sus familias. Una y otra vez he tenido la evidencia de que la esperanza juega un papel determinante en la recuperación.”

La Mª Eulàlia (profe meva del curs passat) ens va deixar un llibre una mica antic però molt interessant sobre el càncer: “Recuperar la salud” de Stephanie i Carl Simonton (dels quals he extret la cita anterior). I la meva mare la llegit i rellegit, i ha començat a estudiar quines situacions poden haver-li provocat el càncer, i a treballar perquè no torni a passar mitjançant visualitzacions. Pot semblar molt esotèric o una menjada d’olla, però la veritat és que els metges no saben gaire més sobre aquesta malaltia i quan et toca viure-la d’aprop comprens que ells actuen per “protocols” i es mouen per “assaig-error” perquè en realitat no tenen massa idea de què fer. Com deia un company metge meu “actualment actuem davant les cèl·lules canceroses matant mosques a canonades”.

I amb tot ahir vaig anar a veure quines assignatures podria fer aquest curs, encara no sé si podran ser totes les que em queden o no (tampoc sé si la vida em deixarà dur-les a terme...).

No em tractis malament

2006-09-06T10:28:00.000+02:00

Sovint pensem que el problema en els maltractaments és que els homes (perquè la gran majoria són homes) peguen les dones. I això és una part del problema, una petita part. En realitat el quit de la qüestió radica en per què una dona escull estar al costat d’una persona que no la tracta bé.
Suposo que al principi la relació és molt satisfactòria per a tots dos , però aleshores, un bon dia hi ha una petita cosa, un petit despreci. I la dona aguanta perquè és poca cosa, en realitat ell ni se n’ha adonat, ell normalment no es comporta així, més val no donar-hi voltes perquè tot està anant tan bé... Des d’aquell moment la relació anirà canviant a pitjor.

Com pot ser que una dona aguanti això? Doncs perquè en el fons, molt en el fons, creu que és el que es mereix. Ja li agradaria trobar un príncep blau que la tractés bé, però el que ella creu és que mai no el trobarà perquè no es mereix res de més bo que aquell que la maltracta.
En realitat el problema rau en la dona i en la seva autoestima.

Fa temps, vaig viure una relació semblant. Que quedi clar que mai no em van posar la mà al damunt. Però jo em sentia una merda. Al principi van ser petits comentaris, i poc a poc va anar empitjorant. Cada cosa que decidia fer per mi mateixa no era prou bona o estava malament: si decidia anar-me a comprar roba (perquè feia anys que no era capaç de fer-ho) i li ensenyava les meves compres com una gran fita aconseguida, resulta que el lloc que havia triat era de “baratillo” i que la roba se’m trencaria en 2 dies. Si decidia canviar-me el cotxe de benzina per un de dièsel (que consumia menys) no havia fet un bon canvi perquè on l’aparcaria? seria capaç de conduir una bèstia tan gran?
De cara enfora la relació anava “viento en popa”, estavem fets l’un per l’altre i ell era una bellíssima persona. De cara endins jo ho vivia diferent.
I a sobre, teniem els mateixos amics que no podien entendre’m (i molts d’ells encara no poden) perquè ell és tan bona persona, té tans ideals, és tan compromès, tan... I és cert, ho és. Però ho és amb els altres i no amb mi.

Va ser ell qui va trencar la relació i jo vaig passar-ho força malament. El que jo em temia es feia realitat: ni tansols ell, tan despreciable com pugués ser, volia estar al meu costat.

Al cap d’uns anys vaig trobar una altra parella. No va ser gaire millor perquè es dedicava a beure i intentar-se tirar les meves amigues. Increïble!
Però aquest cop me’n vaig adonar a temps. Vaig deixar jo la relació i vaig triar el Jaume (que està a anys llum dels altres personatges de la meva vida i que és un sol).
Ell és qui realment em mereixo, algú que em cuida de veritat.

Gats i gossos, la lluita pel territori

2006-08-28T13:31:00.000+02:00

El dissabte al matí vaig tenir la meva primera “enganxada” amb una veïna del poble.

Com cada matí vaig treure a passejar la Boira, la nostra gossa (actualment acompanyada de la Fura i la Orla – una pastor alemán i una “ratonera asturiana” que són de ma mare però que en aquests moments viuen amb nosaltres).

Jo les lligo a casa i no les deixo anar fins que no arribo al Parc de la Font Barbuda on hi ha una baixada suau. Allà corren soles camí avalll per veure si troben algun gat al qual perseguir. I sempre en troben algun: hi ha una senyora que en té un en el seu jardí i de tant en tant surt al carrer, i també hi ha una altra senyora que té un terreny i allà hi ha 5 o 6 gats que entren i surten dels seus horts quan volen.

Però el dissabte vaig veure que la senyora dels horts treia un dels seus gatets a passejar, lligat amb una cordeta. Per no espantar-los no vaig deslligar les gosses i vam anar més amunt, al costat del camp de futbol (com era dissabte i podia dedicar més temps a la passejada). Quan tornavem (deslligades), la Boira va veure un gat i el va perseguir fins que es va amagar als horts i allà va aparèixer, mig amagada, la senyora amb el seu gatet.

Com cada cop que ens hem trobat, li vaig explicar que les gosses no els hi fèien res als seus gats, que només els fan córrer però que no els hi fan cap mal. I ella, com cada cop, em va explicar que una vegada un gos li va mossegar la pota a un dels seus animalons. I jo, com sempre, li vaig dir que aquestes no fan això, que ja han tingut oportunitats de fer-ho però que només volen jugar. Fins i tot li vaig explicar que ara conviuen a casa amb 3 gats més i que no passa res. Aleshores és quan em va dir que la veïna del davant “que té mol mal caràcter” ja li ha dit 2 o 3 vegades que ens denunciarà per portar els gossos deslligats. I va repetir com mil cops “yo se lo aviso”. Jo vaig treure ferro a la qüestió i vaig seguir dient lo bones que són aquestes gosses i finalment vaig marxar.

Ja sé que aquesta és l’eterna lluita entre propietaris de gossos-propietaris de gats o entre propietaris de gossos-gent que no en té. Però m’exaspera.

Les gosses no fan cap mal a ningú, només fan córrer els gats. A més a més puc dir-vos que sóc de les poques persones cíviques de Gelida que recull totes les caques que fan.

Finalment, després de rumiar-ho molt, amb el Jaume hem decidit:

1. Comprar una corretja extensible (la més llarga que troben) i deixar que la gossa persegueixi els gats però lligada.
2. Trucar a l’ajuntament i assabentar-nos de la normativa sobre animals de companyia al carrer (gossos i gats).
3. No donar més voltes al tema i si algú ens diu alguna cosa fer com si sentíssim ploure. No emmerdar-nos (tot i que la proposta del Jaume de dir-los que “ell és veterinari i que avisarà la Diputació perquè vingui a recollir la plaga de gats que hi ha pel carrer, duguin collaret o no” m’encantava!).

Creiem que és el millor.
Però sapigueu que els pro-animals de Gelida ja s’han posat en contacte amb nosaltres per donar-nos el seu suport i explicar-nos les seves respectives històries!! Es nota que és un poble petit i que les notícies volen.

Focs

2006-08-24T12:29:00.000+02:00

He trobat aquest text que m'ha agradat...

El mundo es eso. Un montón de gente, un mar de fueguitos. Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás. No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento; y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tantas ganas que no se puede ni mirarlos sin parpadear, y quien se acerca, se enciende.

EDUARDO GALEANO

Ja planifiquem el nou curs

2006-08-18T13:24:00.000+02:00

Aquests dies sembla que ens deixen respirar més tranquils sobretot perquè la mare ja es va trobant millor. A finals de mes farà 10 tandes de radioteràpia i després una mica de quimio.

Això ens ha permès començar a planificar una mica el nou curs. Sé que aquest any em proposaran de fer 4 assignatures de cop per poder acabar les teòriques i només em quedaria fer les pràctiques. Quasibé no m'ho puc imaginar... haver acabat ja la teoria!! Peò això suposarà sortir de treballar i anar a classes fins les 21'30h. O sigui que no arribaré a casa fins a les 22h, sopar una mica i a dormir. Em sembla una mica massa dur (l'any passat plegava una hora abans i ja anava de bòlid!). Però d'altra banda ja hauria acabat el més pesat...

Encara no sé què faré. M'ho he de rumiar: anar més de cul un any o estar una mica més tranquil·la però enmerdada 2 anys.

Espero que la vida em permeti decidir.

Els enciams s'han espigat.

2006-07-29T16:20:00.000+02:00

Tot aquest mes he estat pendent d'una sola cosa: la meva mare.

La van intervenir el dia 5 i tot i que en un primer moment va semblar que la operació havia anat perfecte, de seguida la situació va començar a empitjorar: primer les 2 cames i el braç dret immòbils, després petites crisis epil·lèptiques al braç dret que van anar empitjorant malgrat la medicació que se li administrava. De tant en tant fins i tot perdia el coneixement, fins que va arribar a estat epil·lèptic i crisis més generalitzades.

Els metges de reanimació van decidir intubar-la pel risc que patia d'una aturada respiratòria (efecte secunadari dels antiepil·lèptics). Per a fer-ho necessitaven que es reduissin al mínim les convulsions així que li van administrar una gran dosi de Fenitoïna i van veure que les crisis s'aturaven. Van decidir no intubar-la. Això si, els dies posterior vam haver d'estar tots molt pendents que no fes una aturada respiratòria (cada apnea ens feia patir, però podiem estar 24h al seu costat).

Es va decidir un trasllat a la UCI perquè allà podia estar més controlada. Allà va anar millorant: les mioclònies van parar i ella es va anar despertant. Però no podíem estar amb ella constantment: les visites eren molt restringides.Poc a poc va anar recuperant la mobilitat a la cama esquerra i a la mà dreta.

Quan els metges ho van creure oportú, la van treure del calvari de la UCI i la van passar a planta on hem tornat a estar amb ella en tot moment. Ha anat recuperant el to muscular de la cama esquerra i del braç dret així com l'amplitud dels moviments que feia (tot i que encara té limitacions i no es pot posar dreta). La mala notícia: el tumor al cap era una metàstasi del d'ovari.

A partir d'ara: l'aniran posant dreta poc a poc (de moment només aguanta 5 minuts a 45 graus) i li han fet un bitutor (l'aparell metàl·lic que portava a la cama el Forrest Gump de petit). Properament li ensenyaran com utilitzar-lo. I suposem que quan ja tingui una mica de pràctica l'enviaran cap a casa. A finals d'agost li faran 10 sessions de radioteràpia i al setembre unes quantes de quimioteràpia.

Intentaré seguir al seu costat com fins ara, com ella faria amb mi. Intentaré acompanyar-la en els moments bons i en els dolents. Espero poder-li alleugerir una mica tot el sofriment que està patint i ajudar-la a veure en positiu el futur.

De com la vida canvia a cada moment...

2006-06-22T09:26:00.000+02:00

Fa uns dies em preocupava pels estudis, per la feina, pels enciams del meu hortet... I ara només tinc al cap una cosa: la salut de la meva mare.
Altre cop ha tornat a recaure. Altre cop les incerteses dels diagnòstics i dels tractaments. Què cal fer? Serviran d'alguna cosa?

Mentrestant: trasllat a casa la mare per ocupar-me del zoo que té, seguir treballant més hores de les que necessito i anar-la a veure perquè en aquests moments difícils se senti acompanyada i li passin de forma més agradable.

(Puc donar gràcies al Jaume, sempre pendent de mi, sempre ajudant-me. Quina sort que siguis al meu costat!!)

I tot això intentant ser el màxim de positiu possible, que si la vida ens ha portat per aquests camins, per alguna cosa deu ser (suposo). A més a més, com diu el meu germà "és estúpid plorar els futurs morts" o sigui que cada matí agafo tot l'ànim que tinc per viure el dia de la millor manera possible.

Per fi!! Ja he acabat el curs!

2006-06-02T09:17:00.000+02:00

Ja no hauré d’obligar-me a estudiar llistes estúpides d’objectius, característiques, funcions i causes. Ahir vaig acabar el meu darrer examen i el dia 15 ja recullo les notes (crec que estarà tot bé).

D’aquest curs puc destacar diverses coses. En primer lloc, que no entenc perquè certes persones es dediquen a ensenyar. No pots fer una feina així si realment no t’interessa que els teus alumnes desenvolupin al màxim les seves capacitats i aprenguin continguts importants per a les seves futures vides professionals.

En segon lloc, he de dir que m’ha agradat molt conèixer la Mª Eulàlia, profe de “Desenvolupament cognitiu i motor”. Les seves classes han estat realment profitoses tot i que la majoria de gent de classe la consideri mala mestra. M’ha ajudat a reflexionar sobre molts temes importants i a més a més m’ho ha transmès intentant que jo extregués les conclusions del que anavem parlant a classe. Espero poder seguir amb ella l’any vinent!

I per sort, ara em podré dedicar a mi i a la meva família. I a l’hort (aviat us ensenyaré la foto dels meus enciams!).

Oblits

2006-05-29T12:47:00.000+02:00

Una persona propera a mi em comentava avui com troba a faltar que la gent estigui al seu voltant i se n'enrecordi. Està patint una malaltia greu que l'ha obligat a estar de baixa des de fa més de 7 mesos i al principi molts companys de feina el telefonaven per veure com es trobava però, poc a poc, les trucades s'han anat distanciant. De fet, aquest aïllament social que patim quan estem de baixa és molts cops més dur que la pròpia malaltia.

Un altre amic es lamenta de les poques felicitacions que ha rebut pel seu aniversari i es pregunta la importància que les persones que tu estimes se'n recordin de tu en certs moments.

Davant de tot això jo em plantejo quin ha de ser el meu paper.
Jo he estat de les persones que sempre se'n recorden dels aniversaris i els feliciten, i per nadal m'agrada enviar postals a aquelles persones importants per a mi perquè vegin que les tinc presents.

Però avui, ara, la meva vida està completament girada: m'he de dedicar a estudiar llistes estúpides i fer nines de drap per aprovar els examens. I això no em permet fer el que realment m'interessa. Se suposa que, un cop aprovades totes les assignatures sense sentit, serà quan podré dedicar-me a fer el que m'agrada.

He de trobar el terme mig entre seguir el meu somni i dedicar-me exclusivament a aconseguir-ho el més aviat possible.

M'he de prendre la vida amb més calma. Tot arribarà... Encara que això suposi haver de viure més dies en la penombra.

Introducció

2006-05-25T14:39:00.000+02:00

Començo aquesta blog amb l'objectiu de compartir amb vosaltres el que visc dia a dia, les petites coses que són importants per a mi i que em fan seguir lluitant.
He escollit aquest títol, "La meva vida a Gelida" perquè crec que és força representatiu de la nova etapa que vaig començar fa uns anys, quan vaig deixar l'esplai enrere i vaig marxar casa, de Barcelona, per conèixer nous camins i menjar-me el món... Ara ja no em calen de forma tan imperiosa les noves coneixences, però és des de Gelida des d'on segueixo endavant.