Oblits

Una persona propera a mi em comentava avui com troba a faltar que la gent estigui al seu voltant i se n'enrecordi. Està patint una malaltia greu que l'ha obligat a estar de baixa des de fa més de 7 mesos i al principi molts companys de feina el telefonaven per veure com es trobava però, poc a poc, les trucades s'han anat distanciant. De fet, aquest aïllament social que patim quan estem de baixa és molts cops més dur que la pròpia malaltia.

Un altre amic es lamenta de les poques felicitacions que ha rebut pel seu aniversari i es pregunta la importància que les persones que tu estimes se'n recordin de tu en certs moments.

Davant de tot això jo em plantejo quin ha de ser el meu paper.
Jo he estat de les persones que sempre se'n recorden dels aniversaris i els feliciten, i per nadal m'agrada enviar postals a aquelles persones importants per a mi perquè vegin que les tinc presents.

Però avui, ara, la meva vida està completament girada: m'he de dedicar a estudiar llistes estúpides i fer nines de drap per aprovar els examens. I això no em permet fer el que realment m'interessa. Se suposa que, un cop aprovades totes les assignatures sense sentit, serà quan podré dedicar-me a fer el que m'agrada.

He de trobar el terme mig entre seguir el meu somni i dedicar-me exclusivament a aconseguir-ho el més aviat possible.

M'he de prendre la vida amb més calma. Tot arribarà... Encara que això suposi haver de viure més dies en la penombra.