Tornem-hi

El curs ja ha començat. Finalment faig 3 assignatures (de les 4 que em queden per fer). És per desesperar-se, encara em quedaria un altre any! La part positiva és que vaig a classe cada tarda excepte el dimecres (això em permetrà anar més tranquil·leta).

Ara li he escrit una carta al director del centre per veure si em deixaria cursar l’assignatura pendent entregant els treballs a temps i fent un examen en convocatòria extraordinària (a veure si la normativa es flexibilitza en el meu cas i ja acabo).

Ah! I aquest dissabte em toca anar a veure una obra del FIT (Festival Internacional de Teatre Infantil i Juvenil) que es fa a Cerdanyola. Després n’hauré de fer un treball. I com sempre ja he liat al Jaume que m’hi acompanyarà (s’ha de tenir paciència amb mi, eh!).
Aniré a veure Olimplaff, ja us explicaré què tal....

Pel que fa a la meva mare, ja ha començat la quimio; li passen producte en un suero petit i només triguen mitja horeta (una sort tenint en compte que les 2 vegades anteriors li han posat Taxol, i aleshores s’havia de passar tot el dia a oncologia, un suero darrera de l’altre fins que acabaven de passar-li mil productes perquè tolerés bé el Taxol famós –que per si no ho sabíeu surt d’un arbre anomenat “tejo” que en català no sé com es diu!: http://www.medspain.com/ant/n12_may00/taxol.htm).
Li faran durant 3 dimarts, haurà de descansar un temps i li faran 3 dimarts més.

Tot i ser més suau, es troba cansada i avui no ha pogut anar a fer rehabilitació. A part d’això, el sistema limfàtic de la cama dreta li ha fallat i li han de fer drenatges cada 2 dies perquè sinó la cama se li infla molt i li fa mal. Però els drenatges són molt efectius i ha notat molta milloria.

Per sort segueix animada i amb ella ho estem tots també.

Temps d’espera i de treball

Fa 2 setmanes que la meva mare és a casa. Li van dir que començaria de seguida a fer rehabilitació de forma ambulatòria perquè com que sortia de l’hospital era “malalt preferent”. I com sempre, ni preferent ni òsties, el seu company va haver d’anar a posar el crit al cel i aleshores si que la van trucar de seguida. Ahir va començar a fer exercicis.

Per sort està molt animada, amb moltes ganes de viure i tirar endavant. I això ens fa tirar endavant a tots.

“Creo que la esperanza es un ingrediente esencial en la recuperación de la salud. Durante los diez años transcurridos desde que fundé el Centro de Terapia e Investigación sobre el Cáncer en Dallas, he trabajado directamente con miles de pacientes de cáncer y con sus familias. Una y otra vez he tenido la evidencia de que la esperanza juega un papel determinante en la recuperación.”

La Mª Eulàlia (profe meva del curs passat) ens va deixar un llibre una mica antic però molt interessant sobre el càncer: “Recuperar la salud” de Stephanie i Carl Simonton (dels quals he extret la cita anterior). I la meva mare la llegit i rellegit, i ha començat a estudiar quines situacions poden haver-li provocat el càncer, i a treballar perquè no torni a passar mitjançant visualitzacions. Pot semblar molt esotèric o una menjada d’olla, però la veritat és que els metges no saben gaire més sobre aquesta malaltia i quan et toca viure-la d’aprop comprens que ells actuen per “protocols” i es mouen per “assaig-error” perquè en realitat no tenen massa idea de què fer. Com deia un company metge meu “actualment actuem davant les cèl·lules canceroses matant mosques a canonades”.


I amb tot ahir vaig anar a veure quines assignatures podria fer aquest curs, encara no sé si podran ser totes les que em queden o no (tampoc sé si la vida em deixarà dur-les a terme...).

No em tractis malament

Sovint pensem que el problema en els maltractaments és que els homes (perquè la gran majoria són homes) peguen les dones. I això és una part del problema, una petita part. En realitat el quit de la qüestió radica en per què una dona escull estar al costat d’una persona que no la tracta bé.
Suposo que al principi la relació és molt satisfactòria per a tots dos , però aleshores, un bon dia hi ha una petita cosa, un petit despreci. I la dona aguanta perquè és poca cosa, en realitat ell ni se n’ha adonat, ell normalment no es comporta així, més val no donar-hi voltes perquè tot està anant tan bé... Des d’aquell moment la relació anirà canviant a pitjor.

Com pot ser que una dona aguanti això? Doncs perquè en el fons, molt en el fons, creu que és el que es mereix. Ja li agradaria trobar un príncep blau que la tractés bé, però el que ella creu és que mai no el trobarà perquè no es mereix res de més bo que aquell que la maltracta.
En realitat el problema rau en la dona i en la seva autoestima.


Fa temps, vaig viure una relació semblant. Que quedi clar que mai no em van posar la mà al damunt. Però jo em sentia una merda. Al principi van ser petits comentaris, i poc a poc va anar empitjorant. Cada cosa que decidia fer per mi mateixa no era prou bona o estava malament: si decidia anar-me a comprar roba (perquè feia anys que no era capaç de fer-ho) i li ensenyava les meves compres com una gran fita aconseguida, resulta que el lloc que havia triat era de “baratillo” i que la roba se’m trencaria en 2 dies. Si decidia canviar-me el cotxe de benzina per un de dièsel (que consumia menys) no havia fet un bon canvi perquè on l’aparcaria? seria capaç de conduir una bèstia tan gran?
De cara enfora la relació anava “viento en popa”, estavem fets l’un per l’altre i ell era una bellíssima persona. De cara endins jo ho vivia diferent.
I a sobre, teniem els mateixos amics que no podien entendre’m (i molts d’ells encara no poden) perquè ell és tan bona persona, té tans ideals, és tan compromès, tan... I és cert, ho és. Però ho és amb els altres i no amb mi.

Va ser ell qui va trencar la relació i jo vaig passar-ho força malament. El que jo em temia es feia realitat: ni tansols ell, tan despreciable com pugués ser, volia estar al meu costat.

Al cap d’uns anys vaig trobar una altra parella. No va ser gaire millor perquè es dedicava a beure i intentar-se tirar les meves amigues. Increïble!
Però aquest cop me’n vaig adonar a temps. Vaig deixar jo la relació i vaig triar el Jaume (que està a anys llum dels altres personatges de la meva vida i que és un sol).
Ell és qui realment em mereixo, algú que em cuida de veritat.