Odiar

Avui ha vingut a veure'm un treballador. Fa temps que està de baixa per depressió: la seva dona es va separar d’ell ara fa un any i ell no ho va païr bé.
M’ha comentat que ella va demanar una ordre d’allunyament (!!), que els fills se li han girat en contra, que ell té moltes despeses (pagar una pensió a la dona, pagar la hipoteca que tenien, pagar-se un lloguer i a sobre un advocat) i que no pot amb tot.
Ha decidit deixar la feina i marxar a Almería, o per algun lloc del sud, treure’s del mig, anar ben lluny... creu que sinó li farà mal a la seva dona!!!!! (que a sobre ara se’n riu d’ell passejant-se pel poble amb una altra parella).
Diu que li fa por beure 2 copes de més i atropellar-la perquè de dia pot controlar els nervis però quan ve el vespre, malgrat els antidepressius i els tranquilitzants, el cap comença a donar-li voltes i es posa dels nervis.

Per això ha decidit deixar la feina (on treballa des de fa 11 anys) i marxar lluny, “quitarse del medio porque sinó me meterán en prisión”.

Què pots dir en una situació així des de la meva posició?

Doncs mireu, li he enfocat el tema reforçant-li la idea que anar a presó no seria el millor per a ell perquè això sí que li destrossaria la vida.
També li he comentat que vagi a algún lloc on hi tingui algun conegut, amic o familiar que li pugui donar suport perquè no es trobi tan sol (i que l’orienti pel bon camí i no el deixi fer mal a la seva ex).
Ara només espero que l’empresa li arregli bé els números i que foti el camp, ben lluny de qui tan odia.

Heu sentit mai un odi tan gran?

Jo si. I no fa pas tant.
M’he passat dies i nits pensant en qui em feia mal sense cap motiu raonable. Senzillament perquè no li agrado, perquè per ell sóc una pedreta a la sabata. En qui m’ha ridiculitzat davant els altres mentre elogiava gent que no s’ho mereix. En qui m’ha ignorat retpetidament davant de tots.
M’he imaginat fent-li mal i matant-lo, durant força temps.

Això té un doble efecte: per un costat et produeix un plaer enorme perquè et sents reconfortat fent desaparèixer, ni que sigui mentalment, una persona tan despreciable. Per un altre costat, et martiritza més encara perquè allargues el patiment de tenir-lo en els teus pensaments.

He intentat enfocar-ho de forma positiva: treure’n algun aprenentatge, sortir-ne enfortida... He intentat no patir una mena de síndrome d’Estocolm pensant que m’ho mereixo perquè algun cop a la vida jo també he fet mal a ...

Ara intento ensortir-me’n reforçant els moments positius en la meva vida, les coses bones que em passen, les experiències agradables i les persones que m’enriqueixen. Així la resta es fa més suportable.

Espero que d’aquí a poc temps el meu “Despreciable” no sigui més que un record, no sigui més que l’impuls que em va ajudar a fer canvis importants.

Nova York

Aquestes festes de Setmana Santa el Jaume ha marxat amb la seva family a Nova York. Ha estat 10 dies fora en un viatge que tenien planificat des de feia temps (estaven tots il·lusionadíssims, sobretot el seu pare, que deia que no volia morir-se sense haver-s'hi passejat).

Jo vaig estar pensant molt i molt si anar-hi o no. Finalment vaig decidir quedar-me perquè a mi no és un lloc que mai m'hagi atret. De fet m'és una mica repulsiu! A més així aprofitaria per:

1. Estar amb ma mare (que es troba molt millor, però se sent soleta)
2. Aprofitar i avançar el crèdit que faig on-line
3. Estalviar els calerons que costa el viatge

A la feina hi ha qui no ho ha entès, "com pots deixar que ell se'n vagi sol tan lluny i tans dies" . Doncs mireu, el Jaume és lliure per anar on vulgui i jo sóc lliure de decidir quedar-me. No hi ha cap problema en separar-se de tant en tant (tret de l'enyor enorme que he sentit per no tenir-lo al costat i un petit patir fins que no vaig saber que el vol havia anat bé). No cal que estiguem tot el dia enganxats com a lapes, nio que anem junts a tot arreu pel què diran, per acompanyar la parella...
De fet no és tan lluny (només a 8 horetes de vol) i tampoc són taaaaaaaaaaants dies... I si hi fós tampoc passaria res, tu.

Hi ha qui es pensa que estar amb algú és lligar-s'hi amb manilles i no separar-se'n mai més! Aixxx!

(dibuix de Patricia Metola)

Can Panosa, març'07

Aquest cap de setmana passat vam estar amb uns amics a una casa rural d'Osona (Can Panosa). Aquets cop ha sortit bé de debò: amb aigua calenta i calefacció (és que nois/es m'estic fent gran i ja no em va tant allò de viatjar a l'aventura, dormir sota un plàstic i sopar galetes remullades).

Llàstima que vam haver de patir fins l'últim moment per saber qui vindria, si erem prou gent, etc. Però al final va anar bé tot i que el temps no va acompanyar - què hi farem.

El Jaume em diu que no he parat de pencar i que m'ho he de prendre amb més calma: té raó. A la propera no fotré ni brot!

Foto del viatge amb cotxe: la neboda del Jaume i la nostra gossa.












Foto d'un dels àpats.