No em tractis malament

Sovint pensem que el problema en els maltractaments és que els homes (perquè la gran majoria són homes) peguen les dones. I això és una part del problema, una petita part. En realitat el quit de la qüestió radica en per què una dona escull estar al costat d’una persona que no la tracta bé.
Suposo que al principi la relació és molt satisfactòria per a tots dos , però aleshores, un bon dia hi ha una petita cosa, un petit despreci. I la dona aguanta perquè és poca cosa, en realitat ell ni se n’ha adonat, ell normalment no es comporta així, més val no donar-hi voltes perquè tot està anant tan bé... Des d’aquell moment la relació anirà canviant a pitjor.

Com pot ser que una dona aguanti això? Doncs perquè en el fons, molt en el fons, creu que és el que es mereix. Ja li agradaria trobar un príncep blau que la tractés bé, però el que ella creu és que mai no el trobarà perquè no es mereix res de més bo que aquell que la maltracta.
En realitat el problema rau en la dona i en la seva autoestima.


Fa temps, vaig viure una relació semblant. Que quedi clar que mai no em van posar la mà al damunt. Però jo em sentia una merda. Al principi van ser petits comentaris, i poc a poc va anar empitjorant. Cada cosa que decidia fer per mi mateixa no era prou bona o estava malament: si decidia anar-me a comprar roba (perquè feia anys que no era capaç de fer-ho) i li ensenyava les meves compres com una gran fita aconseguida, resulta que el lloc que havia triat era de “baratillo” i que la roba se’m trencaria en 2 dies. Si decidia canviar-me el cotxe de benzina per un de dièsel (que consumia menys) no havia fet un bon canvi perquè on l’aparcaria? seria capaç de conduir una bèstia tan gran?
De cara enfora la relació anava “viento en popa”, estavem fets l’un per l’altre i ell era una bellíssima persona. De cara endins jo ho vivia diferent.
I a sobre, teniem els mateixos amics que no podien entendre’m (i molts d’ells encara no poden) perquè ell és tan bona persona, té tans ideals, és tan compromès, tan... I és cert, ho és. Però ho és amb els altres i no amb mi.

Va ser ell qui va trencar la relació i jo vaig passar-ho força malament. El que jo em temia es feia realitat: ni tansols ell, tan despreciable com pugués ser, volia estar al meu costat.

Al cap d’uns anys vaig trobar una altra parella. No va ser gaire millor perquè es dedicava a beure i intentar-se tirar les meves amigues. Increïble!
Però aquest cop me’n vaig adonar a temps. Vaig deixar jo la relació i vaig triar el Jaume (que està a anys llum dels altres personatges de la meva vida i que és un sol).
Ell és qui realment em mereixo, algú que em cuida de veritat.