Boira’s trainning

Lost es va interessar per l’entrenament que estem fent amb la gossa que viu amb nosaltres (la Boira), així que us explicaré com ha anat tot plegat.

Caminant per Mollerusa, el meu germà va veure que una gosseta els seguia pel carrer, plena de puces i prima prima. Sembla que tenia uns 6 mesos. La va trobar molt dolça i amb una mirada especial. Era el maig del 2005 i com que sabia que en voldríem una, ens va preguntar si ens semblava bé que ens la portés. Vam accedir però amb la condició que ell se’n fes càrrec fins que tinguéssim casa pròpia (estavem de lloguer en un pis que no acceptava animals).

El temps que va passar a casa el meu germà va ser molt dur perquè va haver-se d’estar moltes hores tota sola i tancada en un pis petit a Barcelona. A més ell no té horaris, així que un dia menjava a les 17 i un altre a les 24 (i potser algun dia no menjava fins l’endemà!).

A la meva mare li va saber greu i aleshores anava a recollir-la un cop al dia i la portava a casa seva on s’estava en companyia d’ella i de les seves 2 gosses (la Fura i la Orla). Després la tornava a ca mon germà on passava la nit. A casa el meu germà va ser on va començar el problema de mossegar de tot, però com que tenia la casa molt desendreçada no hi vam donar massa importància. Quan estava amb ma mare el problema es calmava una mica però seguia mossegant els jaços.
Això va durar uns 5 mesos fins que la vam portar a Gelida el dia 1de gener del 2006.

A casa li hem donat estabilitat en els horaris de sortir i de menjar. Però des de ben aviat va començar a mossegar coses que trobava mentre s’estava sola. Primerament roba: samarretes, mitjons, calces... Quan vam organitzar-ho perquè no hi arribés va començar amb altres coses que trobava: tuppers, sabatilles, la brossa de paper reciclada, ...
Crèiem que el problema podia venir pel fet d’estar-se sola, però amb la malaltia de ma mare vam portar la Orla i la Fura a casa, o sigui que estant acompanyada segueix fent de les seves.

La vam portar a la veterinària i ens va dir que és un problema força comú i que algunes vegades es pot resoldre portant el gos a ensinistrar perquè aprengui obediència (anar al costat, seure, etc.). Però ella també coneix casos en que no s’ha solucionat. Ens va recomanar FONT-GALÍ, i allà l’hem portat.

Passos de l’ensinistrament:

1- Deixar-la a la residència durant 1 mes (setembre) perquè aprengués a estar sense persones estones llargues (allà els gossos estan sols a la nit) i per ensenyar-li obediència.
2- Durant aquest mes hi hem anat uns 3-4 cops per setmana per veure-la i els ensinistradors ens han traspassat les ordres (de fet, ens han ensinistrat a nosaltres també).
3- La setmana passada ja va venir cap a casa, amb la Fura i la Orla, i el primer dia va anar tot bé, però el dilluns va fer un merder de ca l’ample (sabates, tuppers, bosses, fins i tot ens va rebentar un paquet de galetes per estrenar!). La vam tornar a la residència.
4- Ara la tornem a tenir a casa i hem d’anar entrant i sortint sempre que puguem, estant fora de casa durades diferents: 5 minuts, 30 minuts, 10 minuts... de manera que la gossa mai no sap quan tornarem. Si en tornar ha fet de les seves l’hem de renyar.
A més ens han deixat un “transportin” (una caixa de plàstic dur amb reixes) on la deixem quan anem a treballar perquè és una manera de quedar-nos més tranquils i no estar patint pel “què farà aquest cop”.

“Y hasta aquí puedo leer”, ja us aniré explicant com va l’assumpte...

Pau i bolets

Aquest cap de setmana hem anat a buscar bolets (no us diré on perquè això és un secret d’aquells que s’han de guardar fins a la tomba). I n’hem trobat un munt!
Jo no sóc gaire boletaire però m’agrada anar pel bosc sense pressa, i si a sobre trobes rovellons molt millor! També vam collir una mena de champinyons gegants que no sé com es diuen, moixernons i una llanega.
Ha estat un cap de setmana de descans, pau, natura, solet... GENIAL!




Per cert, finalment el dire de l’escola ha decidit que no puc fer l’assignatura que em falta. Ha dit que em donarà la resolució per escrit (no la vull per res jo la resolució per escrit).
Perquè prima la normativa per sobre de les persones? Les normes ens haurien d’ajudar en la convivència diària però crec que, molts cops no són més que traves que ens dificulten el dia a dia.
Un altre exemple:
La meva mare està demanant la gran invalidesa, per la qual cosa el meu pare va haver de portar un munt de papers a l’Hospital Militar de Barcelona. Un cop entregada la paperassa l’administrativa va i li diu que la normativa exigeix que el document del metge de capçalera ha de ser de 3 dies abans com a màxim perquè en aquest temps la meva mare es pot haver mort (així com ho dic!!). I toca’t els ous, com que el meu pare no té res més a fer que perdre el temps anant a buscar i portar documents amunt i avall, torna a demanar hora al capçalera, demana de nou el ditxós paperet i torna’l a portar. Que no ho podien avisar abans? Potser es pensen que la gran invalidesa la demanem per ganes o què? Que la mare no es pot estar sola a casa tu, i el temps que perdem amunt i avall és temps que està sola!!!

Normes i més normes. Jo em quedo amb la pau i els bolets!

Sobreviure

Aquesta setmana han acomiadat a un noi de l’empresa on treballo per ser del sindicat minoritari, que va aconseguir representació les passades eleccions. Tothom sap que el motiu és la seva adhesió sindical, cosa que a mi em sembla totalment supèrflua, però les forces que mouen l’empresa no opinen igual que jo. El noi feia 14 anys que treballava aquí i és pare de 2 criatures, però això no els ha importat.
Ara estem tots immersos en una batalla constant, amb la por al cos perquè si dius segons què a segons qui no et fotin al carrer i a més a més fent bona cara perquè aquí no ha passat res. I el pitjor de tot és haver d’aguantar els comentaris dels caps dient que som una de les millors empreses..., que seguim els principis ètics que marca la multinacional...

Jo, per sobreviure intento evadir-me en el meu món, pensant en el que a mi m’agrada fer, en els meus amics... Fins i tot canto fluixet pels passadissos (és que sóc molt cantaire). És una manera de tenir energia positiva al meu voltant.

Cantarem la vida
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.

Lluitarem amb força,
lluitarem amb tota la força
per l’única possible perseguida vida nostra.

I guanyarem l’esperança
si pujarem al camp de l’esperança
temps i temps negada, arrencada i trencada.

Si guanyarem l’esperança,
l’esperança de viure lliures i en pau.

Cantarem la vida
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.
(Raimon, 1964)



Canviant de tema, OLIMPLAFF va ser molt divertit. Tant el Jaume com jo ens ho vam passar de conya perquè realment va ser un espectacle per a petits i grans. Em sembla que la companyia (Yllana) és del País Basc, i l’obra és tipus Tricicle: sons, crits, llums i interacció amb el públic (si teniu canalla, no dubteu de veure-la).