Sobreviure

Aquesta setmana han acomiadat a un noi de l’empresa on treballo per ser del sindicat minoritari, que va aconseguir representació les passades eleccions. Tothom sap que el motiu és la seva adhesió sindical, cosa que a mi em sembla totalment supèrflua, però les forces que mouen l’empresa no opinen igual que jo. El noi feia 14 anys que treballava aquí i és pare de 2 criatures, però això no els ha importat.
Ara estem tots immersos en una batalla constant, amb la por al cos perquè si dius segons què a segons qui no et fotin al carrer i a més a més fent bona cara perquè aquí no ha passat res. I el pitjor de tot és haver d’aguantar els comentaris dels caps dient que som una de les millors empreses..., que seguim els principis ètics que marca la multinacional...

Jo, per sobreviure intento evadir-me en el meu món, pensant en el que a mi m’agrada fer, en els meus amics... Fins i tot canto fluixet pels passadissos (és que sóc molt cantaire). És una manera de tenir energia positiva al meu voltant.

Cantarem la vida
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.

Lluitarem amb força,
lluitarem amb tota la força
per l’única possible perseguida vida nostra.

I guanyarem l’esperança
si pujarem al camp de l’esperança
temps i temps negada, arrencada i trencada.

Si guanyarem l’esperança,
l’esperança de viure lliures i en pau.

Cantarem la vida
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.
(Raimon, 1964)



Canviant de tema, OLIMPLAFF va ser molt divertit. Tant el Jaume com jo ens ho vam passar de conya perquè realment va ser un espectacle per a petits i grans. Em sembla que la companyia (Yllana) és del País Basc, i l’obra és tipus Tricicle: sons, crits, llums i interacció amb el públic (si teniu canalla, no dubteu de veure-la).