Odiar

Avui ha vingut a veure'm un treballador. Fa temps que està de baixa per depressió: la seva dona es va separar d’ell ara fa un any i ell no ho va païr bé.
M’ha comentat que ella va demanar una ordre d’allunyament (!!), que els fills se li han girat en contra, que ell té moltes despeses (pagar una pensió a la dona, pagar la hipoteca que tenien, pagar-se un lloguer i a sobre un advocat) i que no pot amb tot.
Ha decidit deixar la feina i marxar a Almería, o per algun lloc del sud, treure’s del mig, anar ben lluny... creu que sinó li farà mal a la seva dona!!!!! (que a sobre ara se’n riu d’ell passejant-se pel poble amb una altra parella).
Diu que li fa por beure 2 copes de més i atropellar-la perquè de dia pot controlar els nervis però quan ve el vespre, malgrat els antidepressius i els tranquilitzants, el cap comença a donar-li voltes i es posa dels nervis.

Per això ha decidit deixar la feina (on treballa des de fa 11 anys) i marxar lluny, “quitarse del medio porque sinó me meterán en prisión”.

Què pots dir en una situació així des de la meva posició?

Doncs mireu, li he enfocat el tema reforçant-li la idea que anar a presó no seria el millor per a ell perquè això sí que li destrossaria la vida.
També li he comentat que vagi a algún lloc on hi tingui algun conegut, amic o familiar que li pugui donar suport perquè no es trobi tan sol (i que l’orienti pel bon camí i no el deixi fer mal a la seva ex).
Ara només espero que l’empresa li arregli bé els números i que foti el camp, ben lluny de qui tan odia.

Heu sentit mai un odi tan gran?

Jo si. I no fa pas tant.
M’he passat dies i nits pensant en qui em feia mal sense cap motiu raonable. Senzillament perquè no li agrado, perquè per ell sóc una pedreta a la sabata. En qui m’ha ridiculitzat davant els altres mentre elogiava gent que no s’ho mereix. En qui m’ha ignorat retpetidament davant de tots.
M’he imaginat fent-li mal i matant-lo, durant força temps.

Això té un doble efecte: per un costat et produeix un plaer enorme perquè et sents reconfortat fent desaparèixer, ni que sigui mentalment, una persona tan despreciable. Per un altre costat, et martiritza més encara perquè allargues el patiment de tenir-lo en els teus pensaments.

He intentat enfocar-ho de forma positiva: treure’n algun aprenentatge, sortir-ne enfortida... He intentat no patir una mena de síndrome d’Estocolm pensant que m’ho mereixo perquè algun cop a la vida jo també he fet mal a ...

Ara intento ensortir-me’n reforçant els moments positius en la meva vida, les coses bones que em passen, les experiències agradables i les persones que m’enriqueixen. Així la resta es fa més suportable.

Espero que d’aquí a poc temps el meu “Despreciable” no sigui més que un record, no sigui més que l’impuls que em va ajudar a fer canvis importants.